Si les teves amigues et deien:
-‘Questa nina de qui és?
-L’he trobada abandonada,
en pot ser d’uns mariners.
I si els teus pares et deien:
-Ja la’n pots anar a tornar!
-N’ha sortit de mes entranyes,
no la’n puc abandonar.
Vostè es guardi les pessetes
que no en tinc de fer-ne res;
m’estimo més una carícia
de les que em fa el meu promès.
És un fragment que ens recorda a la cançó coneguda amb el títol d’Els carrers de Freixanet, recollida a Beget l’any 1976 per Jaume Arnella i Amadeu Rosell, del col·lectiu El Sac de Cançons, i publicada posteriorment a Les cançons de Beget (2001) i a Pere sala, en Peret Blanc de Beget - Tonades de violí i cançons (2012). L’any 1988, Artur Blasco també la va recollir i publicà posteriorment al tercer volum de la seva col·lecció, A peu pels camins del cançoner (2006).
Per la nostra part, des del Grup de Recerca Folklòrica de la Garrotxa, l’any 1992 en vam portar a terme altres tres enregistraments pel nostre treball de recerca, Cançons i tonades de la Garrotxa, també a intèrprets originaris de Beget, un dels quals amb la mateixa informant dels anteriors reculls d’Arnella, Rosell i Blasco. Concretament al Mas Guinell de Vallfogona de Ripollès, la Margarida Darré i Alabau (1928-2012), originària dels Castanyers i de Can Batlle de Beget -CTG-0114.(11.08.1992)-. La segona variant, prové del Mas Surracans de Sant Privat d’en Bas, amb la Nati Darré i Alabau (1932-2006), germana de l’anterior -CTG-0055.(20.08.1992)-. I finalment, a Camprodon, amb en Pere Sala i Soler, Peret Blanc de Beget (1917-1993), interpretant-ne al violí la melodia que també solia tocar, a la manera d’Americana o Havanera, com a ballable -CTG-0081.(03.10.1992)-.
En totes les variants publicades que hem pogut localitzar observem que, si bé tenen més o menys en comú la part del diàleg, es diferencien bàsicament per les estrofes inicials que és on es contextualitza la trama argumental. La de Beget, per exemple, presenta quatre estrofes abans del diàleg i l’íncipit de la primera ha donat títol a aquesta variant de la cançó:
Pels carrers de Freixanet
una noia guapa hi ha
que per nom es diu Antònia
i ara diu que es vol casar.
A l’arxiu audiovisual cantut.cat destaquem especialment una de les variants de l’Escala (núm.284) cantada per Marcel Pagès i Rustey (L’Escala, 1927), en un enregistrament de Ramon Manen i Lurdes Boix del 2008, inclòs a l’àlbum (CD) Cançons tradicionals catalanes a l'Escala, editat pel Museu de l'Anxova i de la Sal de l'Ajuntament de l'Escala. I aquesta és la primera estrofa que també es repeteix al final:
Ai, Palmira vanitosa,
orgullosa d'això meu,
seràs la burla del poble
i amb un jove mariner.
Igualment d’interessants són les dues estrofes inicials de la variant recollida per Joan Tomàs i Esteve Albert, l’any 1932, publicada posteriorment per Jaume Arnella i l’Associació Els Garrofers a Les cançons de Mataró (2004), amb el títol de Si tu fossis calladeta:
Jo pogués entrar al teu quarto
tant solament una nit,
t’enramaria de roses
tot el voltant del teu llit.
Nena, jo tant que t’estimo
i tu no em vols estimar,
sobre els teus braços me’n tiro,
amor, deixa’m descansar.
A la mateixa web, cantut.cat (núm.442), localitzem també una altra variant garrotxina de Les Planes d’Hostoles, cantada per en Narcís Matas i Sabater, en Ciset Barraquer (1916- 2015), en un enregistrament d’Albert Massip de l’any 2014. En aquest cas, amb el mateix argument, si bé al final incorpora dues corrandes, a la manera de resposta. I això mateix succeeix en una altra variant escalenca, també publicada al Càntut (núm.295), cantada per Maria Teresa Pellicer i Lleonart i que acaba amb aquesta corranda:
Si la mar es tornés tinta,
les muntanyes paper d'or,
jo n'escriuria una carta
per el sant del meu xicot.
Aquesta nostra variant de Riudaura cantada per la Lurdes Rodeja i Plantalech, presenta lògicament moltes semblances i paral·lelismes amb les de Beget, l’Escala i Mataró; però cada una d’elles aporta també certes particularitats, fins al punt que la suma artificiosa de totes elles ens podria donar una trama argumental més completa i amb un inici i final més explícits. En totes elles, es tracta d’una cançó estròfica formada per quartetes de versos heptasil·làbics. Pel que fa a la música riudaurenca, presenta una melodia que es mou bàsicament per graus conjunts en un àmbit d’octava, amb un primer període musical en tonalitat major i el segon en menor. Pel que fa a l’aspecte rítmic, hem optat per una transcripció en ritme ternari simple (6/8) i mosta certa isorítmica, amb la repetició reiterada del mateix esquema rítmic.
