Muntanyes del Canigó fresques són i regalades
i en que més ara l’istiu que les aigües són gelades,
que les aigües són gelades.
-Me’n diries, dolça amor, quina hora en vols ser robada?
-Al punt de la mitja nit, com n’és hora retirada.
-Despedeixe’t bé dels teus, del teu pare i la teu mare.
-Jo de cor prou els hi dic, però de boca no en gosava.
Quan en són a mig camí troben una gran posada.
Si se’n posen a sopar, la mestressa a cap de taula.
-Ai, on vas, Maria, on vas, Maria desventurada?
-No en soc la Maria, no, a mi me’n preneu per altra.
-No te’n prenc per altra, no, que n’ets la meva germana;
tu d’aquí no en marxaràs fins que els meus pares ho sapin.
-Jo d’aquí bé en marxaré i en que la mort m’hi atrapi.
Jo d’aquí bé en marxaré fins que la mort m’hi atrapi.
Cançó narrativa de tema amorós estructurada en forma de balada, formada per versos de dos hemistiquis pentasil·làbics i monorima. Es tracta d’una balada molt coneguda, molt publicada i de la que se n’han fet múltiples versions: coral, cobla, cantautors, formacions diverses de música tradicional...
La referència més antiga que coneixem és la publicada al 1853 per Manuel Milà i Fontanals a Observaciones sobre la poesía popular: con muestras de romances catalanes, si bé hi és presentada com a variant de Muntanyes regalades.
En aquesta variant cantada per la Lurdes Rodeja i Plantalech (Riudaura, 1944), de fet tan sols els dos primers versos pertanyen a Muntanyes del Canigó, ja que a partir del tercer vers introdueix l’argument d’una altra balada: La nina que volia ser robada. Ens trobem, una vegada més, amb la fusió de les dues balades en una. De fet, també podríem considerar que es tracta fonamentalment de la segona, de manera que els dos versos inicials pertanyents a Muntanyes del Canigó farien la funció d’un exordi -és a dir, un text introductori de preparació- de la segona balada que, en aquest cas, també es presenta incompleta.
Pel que fa a la música, està en tonalitat Major i la melodia evoluciona majoritàriament per graus conjunts en un àmbit d’octava. L'hem transcrit en ritme ternari simple i presenta inici amb anacrusi i un final femení.
Al mateix poble de Riudaura localitzem una altra variant, en aquest de la Dolors Planella i Berga (1920- 1993), la Lola del Molí nou, gràcies a l’enregistrament realitzat per les seves netes Alícia i Dolors Mercader i Trias, de Sant Privat d’en Bas, als anys vuitanta de segle passat, cedit l’any 2020 al nostre treball de recerca -Cançons i tonades de la Garrotxa-, i que també trobem publicada a l’arxiu audiovisual Càntut (núm.1237). En aquest cas, també es tracta d’una cançó formada per dues balades, de manera que partir del vuitè apareix l’argument de Casada amb un vellot o La malcasada.
Aquesta variant riudaurenca cantada per la Lurdes Rodeja l’any 2005, està publicada a D’aquí estant veig una estrella: cançons i tonades tradicionals a Riudaura, de Josep Garcia (Curbet Edicions, 2006, pàg. 169).
