Les ninetes del Mallol, aquelles que en són galanes,
han baixat a espigolar1 una fresca matinada.
Quan és l’hora d’esmorzar n’arrepleguen les manades;
l’una diu que en té nou, l’altra les hi han robades.
Darrera d’un gavelló2 a plorar se n’és anada,
creient que ningú la veu, son galant se la mirava:
—Què ploreu, ma dolça amor, de què esteu tan disgustada?
—No en tinc de plorar-ne jo, si m’han robat les manades?
—No ploreu, ma dolça amor, jo vos donaré una garba;
si d’això n’hi ha prou, amor meu, preneu-ne una altra.
Si d’això no n’hi ha prou, diners porto a la butxaca;
si d’això no n’hi ha prou, sereu la jove de casa.
1Espigolar: Collir d'en terra les espigues que han caigut als segadors durant la segada (DCVB / Alcover-Moll)
2Gavelló: Conjunt de deu o dotze garbes (DECat/Joan Corominas).
Es tracta d'una cançó narrativa, en forma de balada, formada per versos de dos hemistiquis heptasil·làbics, majoritàriament amb rima assonant.
Pel que fa a la fesomia musical, es tracta d’una melodia que es mou en un àmbit de sisena, majoritàriament per graus conjunts i amb la gamma melòdica coincident amb el mode de Mi (Deuterus). Pel que fa als aspectes rítmics, l'hem transcrit en alternança de ritmes binari i ternari simples, i també hi observem el Giusto silabico (Just sil·làbic).
Les vint-i-tres variants que hem pogut localitzar fins avui, ens situen la cançó a les comarques del Ripollès (Gombrèn, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Molló i Pardines), la Garrotxa (Vall del Bac, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols i Sant Esteve d’en Bas), la Selva (Sant Hilari Sacalm), Osona (Rupit i Santa Eulàlia de Riuprimer) i el Berguedà (La Pobla de Lillet i Sant Julià de Cerdanyola). La cançó apareix amb títols diversos: L’Espigolera, Les noies del Mallol, Les ninetes del Mallol, Les ninetes de Camprodon, Quatre noies del Pallars...
El mestre Francesc Civil (1895-1990) en va recollir una variant, l’any 1958, a Sant Esteve d'en Bas: Les ninetes del Mallol, «Les ninetes del Mallol / aquelles que en són galanes». Posteriorment, en va fer un arranjament per a cor mixt: Les Ninetes del Mallol. Cançó popular catalana. Harmonització i adaptació per a 4 veus iguals i solista (Casa Editorial de Música Boileau).
El Grup de Recerca Folklòrica de la Garrotxa, a Cançons i tonades de la Garrotxa, n’hem enregistrat tres variants: la primera, l’any 1992 a Sant Esteve d’en Bas a l’Anna Miràngels i Rubió (n. 1942): «Una cançó vull vantar / no fa molt que n’és dictada» (Les noies del Mallol). La segona, l’any 1993 a Les Planes d’Hostoles «Adéu, vila de Ripoll» (Les noies del Mallol), a l’Antoni Pagès i Suriol (1918-2017), en Ton de Plaboscàs. Aquest cantador el podem escoltar també a Càntut (núm. 107), en un enregistrament que havíem cedit a Joan Arnau (1941-2016). La darrera variant prové també del poble Sant Feliu de Pallerols, cantada per l’Anna Maria Colomer i Comas (n.1929), de Ca la Nica, filla de Maria Comas i Rigall, la Nica (1897-1985) que podem escoltar a l’arxiu audiovisual Càntut (núm. 309) en un enregistrament d’Àngel Daban de l’any 1978.
Finalment, aquesta variant cantada per les germanes Rovira i Casademont està publicada a El Cançoner de Can Ventura: cançons de tradició oral a Sant Feliu de Pallerols, de Josep Garcia i Pep Vila (Curbet Edicions, 2019 - núm. 12, pàg. 116).
