Adeu, vila de Ripoll, entremig de dues aigues,
una cançó vull cantar, no fa molt que s’és dictada.
Les ninetes del Mallol, aquelles que en són galanes,
han baixat a espigolar1 una fresca matinada.
Se’n ve l’hora de l’esmorzar, n’ha comptades les manades.
L’una diu que n’hi té nou, l’altra diu que li han robades.
Pensant-se que ningú ho veu, a plorar se n’és posada.
De darrere un gaveió2 seu galant se la mirava:
–Què plores, la dolça amor? De què estàs tan enutjada?
–D’una part en tinc raó: m’han robades les manades.
–No plori, la dolça amor, que jo li daré una garba.
Si d’una no n’hi ha prou, n’hi posarem alguna altra.
Si d’això no n’hi ha prou, seràs la meva estimada.
Adeu, punteta del sol, estrella de l’alba clara,
i espineta del meu cor que em travesses les entranyes.
1Espigolar: Collir d'en terra les espigues que han caigut als segadors durant la segada (DCVB/Alcover-Moll).
2Gaveió: De gavelló: Conjunt de deu o dotze garbes (DECat/Joan Corominas).
