Una cançó vull cantar que fa anys que n’és dictada
de les noies del Mallol, d’aquelles que en son galanes.
N’han baixat a espigolar1 una fresca matinada.
Quan és l’hora de l’esmorzar en ’repleguen les manades.
Una diu que en té nou, l’altra quinze desitjades;
l’altra diu que no en té cap perquè les hi han robades.
A radera un gavió2 a plorar se n’és posada.
–De què ploreu, oh dolça amor? De què esteu tan desolada?
–També en tinc de plorar jo, que m’han robat les manades.
–No en ploreu, oh dolça amor: jo us en donaré una garba.
Si d’això no en teniu prou ’neu-se’n al graner de casa;
si d’això no en teniu prou en veniu per jove a casa.
1Espigolar: Collir d'en terra les espigues que han caigut als segadors durant la segada (DCVB/Alcover-Moll).
2Gavió: De gavelló: Conjunt de deu o dotze garbes (DECat/Joan Corominas).
Es tracta d'una cançó narrativa, en forma de balada, formada per versos de dos hemistiquis heptasil·làbics, majoritàriament amb rima assonant.
Pel que fa a la fesomia musical, es tracta d’una melodia que es mou en un àmbit reduït de 5ª. Pel que fa als aspectes rítmics, l’hem transcrit alternança de ritmes binari i ternari simples, amb predomini del primer. Observem presència de Giusto silabico (Just sil·làbic).
Les vint-i-tres variants d’aquesta balada que hem pogut localitzar fins avui, ens situen la cançó a les comarques del Ripollès (Gombrèn, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Molló i Pardines), la Garrotxa (Vall del Bac, Les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols i Sant Esteve d’en Bas), la Selva (Sant Hilari Sacalm), Osona (Rupit i Santa Eulàlia de Riuprimer) i el Berguedà (La Pobla de Lillet i Sant Julià de Cerdanyola). La cançó apareix amb títols diversos: L’Espigolera, Les noies del Mallol, Les ninetes del Mallol, Les ninetes de Camprodon, Quatre noies del Pallars... «Una feina subsegüent a la sega, contemporània del garbejar, és l’espigolar o recollir les espigues soltes que hagin restat al camp després de la segada i de la lligada de les garbes, o que hagin caigut en garbejar. Sol ésser feina de dones i de mainada i cal fer-la abans de batre, per tal que puguin ser afegides a la batuda. En alguns indrets, les dones se les queden i el blat que n’obtenen el donen a l’aviram. Era freqüent cantar tot espigolant. La cançó més corrent, sobretot per les contrades de tramuntana, és la de Les nines de Camprodon.» (Amades, 1953).
El mestre Francesc Civil (1895-1990) en va recollir una variant - l’any 1958-, a Sant Esteve d'en Bas: Les ninetes del Mallol, «Les ninetes del Mallol / aquelles que en són galanes». Posteriorment, en va fer un arranjament per a cor mixt: Les Ninetes del Mallol. Cançó popular catalana. Harmonització i adaptació per a 4 veus iguals i solista (Casa Editorial de Música Boileau).
A més d’aquesta variant de Sant Esteve d’en Bas cantada per l’Anna Miràngels i Rubió, el Grup de Recerca Folklòrica de la Garrotxa -a Cançons i tonades de la Garrotxa-, n’hem enregistrat altres tres variants: a Les Planes d’Hostoles -«Adéu, vila de Ripoll» (Les noies del Mallol)-, a l’Antoni Pagès i Suriol (1918-2017), en Ton de Plaboscàs. Aquest cantador el podem escoltar també a Càntut (núm. 107), en un enregistrament que havíem cedit a Joan Arnau (1941-2016). I també altres dues variants de procedents de Sant Feliu de Pallerols: cantada per l’Anna Maria Colomer i Comas (n.1929), de Ca la Nica, filla de Maria Comas i Rigall, la Nica (1897-1985) que podem escoltar a l’arxiu audiovisual Càntut (núm. 309) en un enregistrament d’Àngel Daban de l’any 1978. I, finalment, la variant cantada per les germanes Rovira i Casademont publicada a El Cançoner de Can Ventura: cançons de tradició oral a Sant Feliu de Pallerols, de Josep Garcia i Pep Vila (Curbet Edicions, 2019 - núm. 12, pàg. 116).
