Son, son
vine, vine, vine.
Son, son
vine d’ontocom.1
Si ara la son venia
en Josep s’adormiria.
Si ara la son no ve
en Josep no dormiré.
1 Ontocom: per qualsevol lloc (DCVB-Alcover/Moll).
En les cançons infantils, Josep Crivillé ens fa adonar de la dualitat entre recepció i pràctica. Per una banda, aquell repertori on l’infant és receptor de les cançons que li canta l’adult i, per altra banda, les cançons o formuletes on l’infant n’és l’intèrpret.
La son, son és una cançó de bressol que ens va cantar la Maria Julià, de Can Pitansa, de Riudaura. Ella l`havia après de la seva mare, l’Enrica Solà; i també l’havia cantat a la seva filla.
Els costums han canviat molt des que l’Enrica cantava aquesta cançó a la Maria, però el fet de l'adult que canta a l’infant perquè s'adormi, de ben segur que sempre serà un ritual característic del primer període de la infantesa i un dels primers contactes de l’infant amb el món sonor.
Aquesta variant de la Maria Julià de Riudaura la trobem publicada a D’aquí estant veig una estrella: cançons i tonades tradicionals a Riudaura, de Josep Garcia (Curbet Edicions, 2006, pàg. 47).
