—On aneu, Mare de Déu, on aneu tan espressada1?
—Aquí baix en un veïnat hi ha una dona, m’hi demana.
Mare de Déu.
Mare de Déu, ajudeu-me.
Mare de Déu.
—No hi aneu, Mare de Déu, que és una dona mundana.
—Amb aquella vull anar que tothom la desempara.
Ha tingut un infantet més bonic que l’aigua clara.
Sant Josep serà el padrí, Santa Clara la comare.
1Escoltem de les cantadores «espressada», però creiem que hauria de ser «apressada», és a dir, «amb pressa».
A la cançó, la Mare de Déu va en auxili d’una dona pecadora rebutjada per tothom. Finalment, la dona acaba parint amb l’ajut diví i en aquesta variant l’apadrinen Sant Josep i Santa Clara. És coneguda també com La bona Mare de Déu o La Mare de Déu cuitosa.
Ens trobem amb una variant considerablement abreujada, de tan sols sis versos de dos hemistiquis heptasíl·labs en rima assonant, més un refrany que es repeteix al acabar els versos parells.
Pel que fa a la música, de ritme binari compost i transcrita en compàs de 6/8, presenta un predomini dels ritmes de negra més corxera que ens recorda el Mode I (Troqueu) dels antics modes rítmics o ritme modal. La melodia està en tonalitat Major i es mou en un àmbit de novena.
Per Josep Crivillé, «una de les cançons cantades per les dones que estaven en estat de gestació havia estat On aneu Mare de Déu. Esdevenia com una invocació a la Verge per tal que les ajudés en el moment del deslliurament; era cantada durant el temps de Nadal i com a cançó de bressol».
Les variants conegudes més antigues les localitzem en els cançoners de Briz (IV, pàg. 207), Milà i Fontanals (núm. 21, pàg. 23) i Guash (II, núm. LXIX). En trobem també nombroses variants a diversos volums dels Materials de l’OCPC (VI, pàg. 209 / VII, pàg. 380 / IX, pàg. 208 / XV, pàg. 85 / XVII, pàg. 254 / XVIII, pàg. 235 / XX, pàg. 176). I també localitzem variants documentades a Mallorca —Ginard i Bauçà (núm. 136, 137, pàg. 451)— i a l’Alguer —Manunta (III, pàg.103, 150)—. A inicis d’aquest segle es va publicar a Cançons tradicionals catalanes recollides per Jacint Verdaguer i acompanyades amb enregistraments del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona (2002). També la trobem a l’edició de Salvador Palomar (2015), de Carrutxa, Aplec de cançons populars catalanes. Cels Gomis i Mestre (1841-1915), en una de les variants més antigues (1882) recollida a Crespià (Pla de l’Estany).
Aquesta variant de les germanes Rovira i Casademont està publicada a El Cançoner de Can Ventura: cançons de tradició oral a Sant Feliu de Pallerols, de Josep Garcia i Pep Vila (Curbet Edicions, 2019 - núm.13, pàg.124).
