La mare i la filla dalt del balcó s’estan;
la filla en broda seda, la mare en broda estam.
Mentre seda en brodava va passar el seu galant,
ja en saluda la filla i la mare no tant.
La filla es posa a riure, la mare sospirant:
—De què en sospireu, mare, de què en sospireu tant?
—Filla, la meva filla, els nois t’enganyaran.
—Mare, la meva mare, aquet és el meu galant.
La mare i la filla han renyit fortament.
La filla cau malalta entremig d’aquell temps.
Metges la van a veure, metges i altra gent;
també hi va anar sa mare quan no hi va haver remei:
—Filla, la meva filla, quin mal és aquet teu?
—Mare, la meva mare, bé prou que ho sabeu.
Mare, la meva mare, bé prou que ho sabeu.
Metzines me n’heu dades que em cremem el cor meu.
—Filla, la meva filla, tens de fer testament.
—Mare, la meva mare, el testament ja és fet.
Tinc set castells a França, tots penso que són meus;
en deixo tres als pobres i quatre als germans meus.
El vestidet de seda per la Mare de Déu
i la cinta daurada per a el fillet seu.
—Filla, la meva filla, i a mi què em deixareu?
—A vós, el manto1 negre perquè morta em voleu.
1 «manto»: Malgrat l’aspecte castellà, és un mot català documentat ja del segle XIV.
Es tracta d’una cançó composta o mixta; o sigui, formada per dues balades diferents. Si bé a l’inici és la narració de La filla ebarassada o La filla enganyada, a partir del novè vers entrem ja en l’argument narratiu de El testament d’Amèlia. Aquesta variant de Can Ventura consta de vint-i-quatre versos de dos hemistiquis hexasil·làbics.
Pel que fa a la primera part -aquí escapçada-, tracta del motiu de l’engany. Mentre broden, la mare alliçona la filla que els joves que la festegen van amb males intencions i la filla reconeix que ha estat seduïda. En altres variants s’explicita el motiu de l’engany: «—No m’enganyaran, mare, / que enganyadeta m’han. // Quan passin els nous mesos / ja tindrem un infant».
Com ja vam escriure amb en Pep Vila a El Cançoner de Can Ventura, «la tradició no documentada, que ha arribat fins els nostres dies, suggereix que els protagonistes de la segona part de la balada —El testament d’Amèlia, anònima, mil·lenària— serien la tercera filla de Ramon III Berenguer i Dolça de Provença. Amèlia explica que es troba a punt de morir i que desitja fer testament. Vol deixar tots els seus béns als pobres. Es troba malalta de malenconia perquè és coneixedora dels amors del seu cònjuge i la seva mare. La descoberta del fet hauria agreujat el seu estat de salut. Altres variants recullen el fet que va morir enverinada en saber-se els fets».
Pel que fa als aspectes musicals d’aquesta variant, ens trobem amb una melodia en tonalitat menor d'un àmbit de sexta. Pel que fa a l’organització rítmica, es tracta d'un ritme binari compost que mostra certa isorítmia amb la repetició d’un mateix patró rítmic quatre vegades.
Entre els materials recollits pel Grup de Recerca Folklòrica de la Garrotxa a Cançons i tonades de la Garrotxa (CTG), també la localitzem a Sant Privat d’en Bas, Vallfogona del Ripollès, Beget i Les Planes d’Hostoles.
Aquesta mateixa variant cantada per les germanes Rovira i Casademont es va publicar a El Cançoner de Can Ventura: cançons de tradició oral a Sant Feliu de Pallerols, de Josep Garcia i Pep Vila (Curbet Edicions, 2019 - núm. 5, pàg. 74).
La filla embarassada
El testament d’Amèlia
La filla embarassada + El testament d’Amèlia
