Petiteta l’han casada la filla del Carmesí,
de tan petiteta que era sola no se’n sap vestir.
La’n vestien trenta dames, la’n calçaven vint-i-sis,
n’hi han de donar-li les sopes i amorosir-li el coixí.
N’han d’explicar-li rondalles sols per fer-la ( i ) adormir.
Seu marit se’n va a la guerra per deixar-la ( i ) engrandir.
I en el cap dels set anys seu marit torna a venir:
-Mare i a on t’é(s) l’escriva que no em baixi a recibir?
-I el rei moro l’ha portada, l’ha portada al seu jardí.
-Mare, tireu-me la capa i el vestit de pelegrí.
I al primer castell que troba ja la’n trop en el jardí:
-Fes-li’n caritat senyora i en el pobre pelegrí.
Mentres caritat li’n feia i ella en llença un gran sospir:
-De què en sospireu senyora, de què n’és aquest sospir?
-Jo en sospiro l’amor vostre que vós sou el meu marit.
