A Aragó n’hi ha una dama més bonica que un sol;
té la cabellera rossa, li arriba fins els talons.
I adiós, Anna Maria,
robadora de l’amor
i adiós.
Sa mareta la’n pentina amb una pinteta d’or;
sa tia els hi esclaria els cabells d’en dos en dos.
Son germà se la mirava amb un ull tot amorós:
—No en fóssim germans, Maria, ens casaríem tots dos.—
Quan ella entra a l’església les piques1 es tornen flors,
per pendre l’aigua beneita tenia un canonet d’or.
Les dames que la van a veure, totes li varen fer lloc;
les dames seuen a terra, mes ella en cadira d’or.
Capellà que en diu la missa n’ha perduda la lliçó;
i escolà que l’ajudava no n’hi sap trobar raó.
1 «piques»: «Arma molt semblant a la llança, però amb el ferro més petit» (DCVB).
Cançó narrativa, en forma de balada, de temàtica cavalleresca i amorosa. Aquesta variant textual presenta 12 versos de dos hemistiquis heptasil·làbics, amb refrany o tornada després dels versos parells.
Pel que fa a la música, es tracta d’una de les més belles i conegudes melodies del cançoner tradicional català. Des del punt de vista melòdic, es tracta d’una melodia en tonalitat menor que es mou en un àmbit d’8ª. Pel que fa a l’organització rítmica, presenta una combinació de ritmes ternari i binari simples, amb clar predomini del primer.
La protagonista és una bella dama que va a la fira de Lió amb el seu germà. Segons Pep Vila, «podria ser la filla del rei Jaume I el Conqueridor, germana de rei Pere el Gran, muller del rei de França, Felip III». Per la seva banda, l’hel·lenista Eusebi Ayensa ha estudiat la comparació entre La dama d'Aragó i la seva possible font: la balada grega de La padrina convertida en núvia.
La dama d’Aragó l’ha cantada, entre molts altres, Joan Manuel Serrat a Cançons tradicionals (Edigsa, 1967). També Toti Soler i Esther Formosa a L’Arxiver de Tortosa (2004). Per la seva part, Mirna Vilasís i Xavi Múrcia, amb La Cobleta de la Selva, en presentaven la seva versió a l‘àlbum Cançons d’aquell temps (1998). Tampoc podem obviar les excel·lents versions que ens han regalat Rosa Zaragoza, Maria Laffite, Miquela Lladó i Maria del Mar Bonet.
Es va fer una adaptació de la La dama d’Aragó en tres quadres amb un llibret de Josep Morató i Grau (1875-1918) i música del mestre Adrià Esquerra (1873-1927). Es va estrenar l’any 1906 en el marc del Teatre Líric Català, l’ambiciós projecte encapçalat per Enric Morera a inicis del segle XX.
A Cançons i tonades de la Garrotxa localitzem altres variants amb diversos íncipits: a Sant Privat d’en Bas, Sant Pau de Segúries, Joanetes i als Hostalets d’en Bas.
Aquesta mateixa variant de les germanes Rovira i Casademont està publicada a El Cançoner de Can Ventura: cançons de tradició oral a Sant Feliu de Pallerols, de Josep Garcia i Pep Vila (Curbet Edicions, 2019 - núm. 4, pàg. 68).
