On estava la Brilana? Dentro una sala muy grande,
pentinant sa cabellera i mirant sa blancha1 cara.
Un serpiente venenoso delante se le apara2:
—¡Válgame el Dios del cielo y la Virgen soberana!
Válgame el Dios del cielo y la Virgen soberana,
que mi vida se me acaba, que mi vida se me acaba.
—No s’espanti, la Brilana, que soy un rey encantado,
que solo por su hermosura día y noche estoy penando.
Si es que tu quieres ser mía serás rica i estimada,
serás reina de Sevilla y princesa de Granada.
—Més m’estimo morir amb honra, no pas viure deshonrada—.
La traïdora de la reina tot això s’ho escoltava.
Sentí les paraules del rei, no pas les de la Brilana;
en va fer-ne un gran convit per Sevilla i per Granada.
Tots els comtes i marquesos a la taula es trobaven,
la traïdora de la reina a tots així els parlava:
—Tots els comtes i marquesos tenen la muller honrada,
menos el Conde de Flores que té la mala Brilana.
1«blancha»: blanca.
2«apara»: detenir, aturar.
La Brilana és un romanç antic d’origen castellà, variant de La Comtessa de Floris. Una cançó llarga narrativa en forma de balada, que, en aquesta variant incompleta de Can Ventura, està formada per divuit versos de dos hemistiquis heptasíl·labs amb rima assonant. En alguns casos les cantadores repeteixen alguns versos. Hi trobem mixtura de llengües; per Salvador Rebés: «la castellana de naixença i la catalana d’adopció».
Pel que fa a la música, es tracta d’una melodia en tonalitat Major que evoluciona en un àmbit melòdic de novena. Pel que fa a l’organització rítmica, presenta una combinació de ritmes binari i ternari simples. També hi hem observat la presència del Just sil·làbic (Giusto sillabico).
Cal destacar la presència de l’element meravellós amb la declaració amorosa d’un rei serpent a la Brilana. Com va escriure el mateix Rabés a Caramella (2005): «fa set anys que el rei li va al darrere —a la saga, en altres textos—, i ara intenta l’impossible per tal d’aconseguir-la: s’ha transformat en serpent. Prodigi atractiu, “de vius colors”, però també “verinós”, ja que l’exposa a la mort».
La romanista austríaca Kristin Müller (n. 1942), en el seu recull de cançons realitzat a Beget als anys 1965 i 1966 -Liedersammlung- va enregistrar-la amb el títol de Dianita. L’àlbum es va publicar posteriorment (2021) des de la Fonoteca de Música Tradicional Catalana en un doble CD titulat Beget: cançons de tradició oral recollides per Kristin Müller, en una edició a cura de Josep Garcia, Albert Massip i la mateixa col·lectora. Aquesta mateixa variant l’havia publicat prèviament Jaume Arnella a Les Cançons de Beget (La Maneta, 2001).
Una de les poques referències sonores que hem localitzat prové de Sant Feliu de Pallerols, on la Maria Comas i Rigall, la Nica (1897-1985), la va recitar a l’Àngel Daban (1978) i la podem escoltar a l’arxiu audiovisual cantut.cat (núm. 307). A Cançons i tonades de la Garrotxa (GRFG) en localitzem també una altra variant a Les Preses.
Aquesta variant de les germanes Rovira i Casademont es va publicar a El Cançoner de Can Ventura: cançons de tradició oral a Sant Feliu de Pallerols, de Josep Garcia i Pep Vila (Curbet Edicions, 2019 - núm. 10, pàg. 108).
