L’Alfons Faig i Renart (1905-1996) ha estat un dels músics de tradició oral, dits també sense solfa, més popular a la comarca de la Garrotxa al llarg del segle XX.
Aquesta peça és un dels valsos més habituals del repertori d’en Fonso de Liurona. Es tracta d’una melodia molt popularitzada als segles XIX i XX i que podem localitzar arreu amb títols tan diversos com: En este vals; Esta noche soñé; Contigo yo soñé, Vals de ensueño, Vals sunyer, Vals de cafás,..., si bé en Fonso el solia anomenar: Vals de la Lolita.
Precisament a la ciutat d’Olot localitzem la cançó titulada Les glòries del nostre poble -més coneguda per l`íncipit: Des de Batet-, on a partir d’aquesta melodia s’hi va crear un text que lloa i alaba la ciutat d’Olot, els seus paisatges i la seva gent:
Des de Batet
jo n'estic contemplant
el meu país,
lo que és ric i gran.
I això és prou,
que en aquest món
com aquí Olot
tals grandeses no hi són.
Tenim la font Moixina,
les Tries i Sant Roc;
tenim la font Pedrera
i el manantial d’en Noc.
I això és prou per dir-vos
que per més que volteu,
paisatges tan frondosos
enlloc els trobareu.
...................
Aquest és un fenomen molt habitual en la música popular arreu d’Europa, ja des de les cançons trobadoresques de l’edat mitjana i que es coneix com a contrafactum: una tècnica de composició que utilitza una melodia existent d'una cançó i canvia el text sense fer grans canvis musicals, llevat d’aquells essencials per fer coincidir la mètrica de la música amb la del nou text.
L’Alfons Faig i Renart, conegut arreu com en Fonso de Lliurona, va néixer el dia 26 de juliol de 1905 a Cal Minaire, a Lliurona.
Lliurona és un nucli de l'Alta Garrotxa que antigament pertanyia a l'antic municipi fronterer de Bassegoda, si bé al 1969 va ser desagregat de la comarca de la Garrotxa per passat al terme municipal d’Albanyà, a la comarca de l’Alt Empordà.
El seu primer instrument musical va ser un flabiol de cinc forats que de petit va intercanviar per unes estampes al poble. Però el primer acordió li va arribar de jovenet; gràcies al seu pare que li va comprar un acordió diatònic de botons a Figueres. La seva primera actuació va ser als disset anys a la festa de Sant Llorenç de Sous de l’any 1922.
De fet, fins als anys quaranta en Fonso va tocar l’acordió diatònic de botons; però després es va passar a l’acordió cromàtic de teclat que va tocar fins els seus darrers dies.
Al llarg de la seva trajectòria va combinar les actuacions en solitari amb d’altres fent duet amb diversos músics de tradició oral de la zona com: en Lloret de Sadernes; en Jaumet i en Salvi, de Can Salvi d’Oix; en Pere Anfruns, Pere Fosas (acordió), l'Eugenio d'Olot (acordió), l'Enric de la Badosa (acordió); però sobretot amb en Peret Blanc de Beget (violí), amb qui van tocar plegats durant més de vint anys, especialment entre les dècades dels setanta i noranta del segle passat. En els darrers anys també va realitzat alguns duets amb en Lluís Perramon, Lluís del Butano, d’Olot (acordió), amb qui mantenia una bona amistat.
Aquesta variant que aquí ens ocupa és un enregistrament posterior de Josep Garcia, del 10 de desembre de 1993 (CTG-F.0217) a casa de l’acordionista al veïnat de Bosc de Tosca de Les Preses.
