Si n’eren tres dallaires,
petita, bonica,
que en dallaven un pla,
petita com va.
Si n’hi ha una xica rossa, que els porta l’esmorzar.
El més xiquet dallaire, diu: —No vull esmorzar!—.
—Què en tindrà el xic dallaire, que no vol esmorzar?
Si en tindrà mal d’amor, o foll per festejar?
—Si n’hi ha una xica rossa, que em fa morir i penar.
Cançó narrativa en forma de balada. Aquesta és una variant incompleta de tan sols sis versos de dos hemistiquis hexasíl·labs. Al final de cada hemistiqui es repeteix un refrany interior -«petita bonica»- i final: «petita com va». En les variants més completes, el jove dallaire demana el consentiment al pare de la noia per casar-s’hi, o bé va a cercar-la de nit a casa seva amb l’oposició de pares o germans.
Pel que fa als aspectes musicals, ens trobem amb una melodia en tonalitat Major que evoluciona en un àmbit de 8ª. Pel que fa als aspectes rítmics, es repeteix dues vegades el mateix esquema de cinc compassos que hem optat per la transcriure en un ritme ternari simple (3/8).
Els dallaires eren les colles de segadors que durant l’estiu recorrien el país i es dedicaven a segar amb la dalla i la falç. Els dallaires, Els tres dallaires o La polla rossa va ser recollida a Beget pel mestre Francesc Civil. Al mateix poble de l’Alta Garrotxa, un any més tard (1965) la romanista austríaca Kristin Müller (n. 1942), en el seu recull de cançons a Beget (Liedersammlung) també va enregistrar-la a la mateixa cantadora, Núria Carrera i Molas (1886-1966). L’àlbum es va publicar posteriorment (2021) des de la Fonoteca de Música Tradicional Catalana amb el títol: Beget: cançons de tradició oral recollides per Kristin Müller, en una edició a cura d’Albert Massip, Josep Garcia i la mateixa col·lectora, Kristin Müller. També Jaume Arnella (Les cançons de Beget, 2001) havia publicat prèviament la variant d’en Surracans i la de la Margarida Darré (pàg. 48 i 90) que ell mateix havia recollit amb el grup El Sac de Cançons (1976). L’any 2003, El Pont d’Arcalís en va presentar una versió a l’àlbum Del Pirineu estant (Discmedi), també a partir de les variants procedents dels treballs de camp d’Artur Blasco, publicades a diversos volums de A peu pels camins del cançoner. El begetí Esteve Puigmal (La polla rossa-La Garrotxa: El camp i la seva gent, 1985) la ubicava en els seus records i vivències com a cançó relacionada amb les feines de segar i batre.
Al conjunt del nostre treball de recerca, Cançons i tonades de la Garrotxa, destaquem la variant del cantador de Sant Privat d’en Bas, d’origen begetí, Joan Bosch i Cros, Surracans, que vam publicar a Les cançons d’en Surracans (2004, pàg.85)
Aquesta variant cantada per les tres germanes Rovira i Casademont està publicada a El Cançoner de Can Ventura: cançons de tradició oral a Sant Feliu de Pallerols, de Josep Garcia i Pep Vila (Curbet Edicions, 2019 - núm. 6, pàg. 82).
