Als carrers de Freixenet
una noia guapa hi ha,
que per nom es diu Antònia
i ara diu que es vol casar.
Porta puntes als enagos
i vidrets en el gipó,
perquè en Joan la’n vegi
se’n posa (a) n’allí al balcó.
En Joan en té una escala
per pujar-ne al campanar,
per veure més bé l’Antònia
quan es posa a pentinar.
La pinta li’n cau a terra,
en Joan li va a collir
i a la falda de l’Antònia
en Joan s’hi va adormir.
Si fossis noia callada,
no en diguessi re a ningú,
compraríem una nena
per diverti’ns-hi jo i tu.
Si el teu pare te’n pregunta:
-‘Questa nena, de qui és?-
-L’hem trobada sota un barco
que en deu ser del mariners-.
Si la teu mare te’n pregunta:
-‘Questa nina, de qui és?-
Tu li podes contestar-li:
-Que no n’heu de fe-ne res.
