Vella xaruca
volia fer testament,
tenia una minyona que
l'estimava entranyablement.
Ja li’n diu: -Noia,
ves-te'n pel barri,
a veure si en trobes
algun notari.
Diga-li que vingui
molt promptament
que jo en desitjo
fer testament-.
-Déu lo guard, senyor notari.
-Déu lo guard, vella xaruca.
-Senyor notari,
escolti bé
‘questes paraules
que li’n diré:
Deixo(c) la noia
amb un sitrell d’oli
i un llum de ganxo
que és sense ble.
Perquè no es queixi
també li’n deixo
totes les puces
que en porta el gos.
N’és una noia,
tot s’ho mereix;
n’és alta i prima
i en presumeix.
N’és geperuda,
sense cap dent
i els ulls li ploren
seguidament.
Cançó estròfica de caràcter narratiu que explica de manera humorística les últimes voluntats d’una senyora ja gran -una vella- en el seu insòlit testament davant del notari. En funció de quina sigui la variant, la protagonista és anomenada per diversos noms: Vella Xaruca, Quitèria Xarrupa, Quitèria Xaruga o Donya Quitèria.
La variant més antiga i també més completa que hem pogut localitzar està publicada al Cançoner del Ripollès (1998), amb el títol Donya Quitèria Xarrupa, recollida l’any 1919 a Ripoll. Per l’editora, Maria Antònia Juan, el Cançoner del Ripollès va ser “la primera empresa col·lectiva de recerca de cançó tradicional (...) en un curt període de temps al voltant de 1920 (...). Els materials d’aquest cançoner foren recopilats pel grup de folkloristes de Ripoll, entre els qual citem Tomàs Raguer, Josep Maideu, Manuel Cavalleria, Salvador Vilarrasa i Rossend Serra i Pagès”.
La segona variant l’hem localitzat al volum XIX de Materials de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya (2009). Va ser recollida per Joan Tomàs, l’any 1927, a la Casa de la Caritat de Barcelona i apareix titulada: Donya Quitèria Xaruga. La cantadora va ser Rosa Font i Pi, de 49 anys, filla de Breda (La Selva) i que des dels vuit anys vivia a la Casa de la Caritat.
Més modernament, la trobem també en el Cançoner de Sobremunt (2013), titulada El testament de Donya Quitèria. El Cançoner de Sobremunt és un recull de 23 cançons que als anys setanta del segle passat cantaven -majoritàriament dones- en un petit taller del municipi de Sobremunt (Lluçanès) i que es van anar transmetent oralment.
Finalment, a l’arxiu audiovisual cantut.cat podem trobar-hi altres dues variants amb el títol de La vella xaruca. L’una (núm.1117) recollida l’any 2015 per Barbara Van Hoestenberghe, en el marc del treball de recerca Cançons populars de les Gavarres del Consorci de les Gavarres, interpretada per Pilar Alsina Surós (n.1934) i Josep Maria Follia Camps (1928-2017) de Sant Sadurní de l'Heura, del municipi de Cruïlles (Baix Empòrdà). I la segona (núm.160) cantada a Figueres per la cantadora originària de Garrigàs (Alt Empordà) Rosa Algam i Pujol (n.1927), en un enregistrament realitzat per alumnes de l'enyorat mestre i músic Robert Pellicer i Viader (1974-2010), a l’escola Ramon Muntaner de Peralada en el curs 2006-2007.
