Totes les margaridetes se’n volen casar aquest any.
He quedat trista i soleta, i hauré d’esperar un altre any.
Tinc el galant a la guerra, no sé si me’l mataran;
tant si el maten com no el maten n’hauré d’esperar un altre any.
Cada dia quan em llevo cap a França vaig mirant;
veig venir cavalleria i el meu galant va davant:
-Què en portes d’aquelles terres que n’hi has estat tants anys?
-Jo en portoc una joia, no n’és d’or ni diamants;
n’és un coixinet de punta, que l’han fet els cristians,
que l’han fet a moreria, treballaren nit i dia.
Treballaren nit i dia, menos les festes de l’any
que són Pasqua, Cincogesma i les festes de Nadal;
la Mare de Déu d’agost que és la principal de l’any.
Cançó narrativa en forma de balada, amb versos de dos hemistiquis heptasil·làbics, majoritàriament amb monorima.
En aquesta variant de Riudaura, el primer vers fa referència a aquelles noies que esperen deleroses a casar-se, sovint anomenades a polletes o margaridetes: Totes les margaridetes / se’n volen casar aquest any.
L’argument més comú ens parla d’unes joves que esperen el seu galant que és a la guerra. Quan aquest arriba les obsequia amb una particular joia que habitualment és una cinta daurada, si bé en aquesta variant de Riudaura es tracta d’un coixinet de punta fet pels cristians a moreria; referint-se a aquells barris on vivien musulmans i moriscos -d’origen àrab i magribí-, fins a la seva expulsió a inicis del segle XVII. Amb el call jueu i el sector cristià, eren les tres cultures i religions presents a pobles, viles i ciutats.
Les dues variants més antigues publicades que hem pogut localitzar provenen del darrer terç del segle XIX i les trobem a Cançons de la terra III (1871), de Francesc Pelagi Briz (1829-1889), i al Romancerillo catalán. Canciones tradicionales (1882), de Manuel Milà i Fontanals (1818-1884), les dues amb el mateix títol: Las joyas de boda.
En els Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya hem pogut localitzar diverses variants procedents de les missions de recerca, algunes d’elles publicades posteriorment en estudis més recents: Barcelona (Joan Tomàs, 1926); Castelló d’Empúries (Joan Tomàs i Lluís M. Millet, 1927); L’Escala (Palmira Jaquetti, 1929)...
Al Cançoner de Pineda (1931), de Sara Llorens, hi apareix titulada: La punta de la reina mora. I a Folklore de Catalunya (1951), de Joan Amades, hi trobem una variant, on figura com a informant la mare del propi autor del cançoner. A la vegada, en l’estudi de Salvador Rebés, Les cançons de Teresa Gelats, mare de Joan Amades (2018), podem apreciar que la mateixa balada no coincideix amb la publicada per Amades al 1951; un fet que, d’entrada ens podria sobtar molt, tractant-se de la mateixa cantadora. No obstant, una vegada més, arribem a la conclusió que la publicada a Folklore de Catalunya és una reconstrucció del propi Joan Amades a partir d’altres fonts bibliogràfiques anteriors.
Jaume Arnella i Amadeu Rosell -Sac de Cançons-, l’any 1976, la van recollir a Beget, cantada per en Pere Vila, en Peret de Can França, publicada posteriorment per Arnella a Les cançons de Beget (2001). També Artur Blasco en va recollir quatre variants a diferents pobles pirinencs, publicades als tres primers volums de la seva col·lecció: A peu pels camins del cançoner.
A l’arxiu audiovisual Càntut localitzem fins a set variants d’El present de noces, de quals quatre provenen de la Garrotxa. La primera (núm.1312), cantada a Vilademuls (Pla de l’estany), per la cantadora filla de Beuda, Pepa Quintana Agustí; la segona (núm.2490), del músic Manelic Sentís i Pagès, Manelic de Pera (Barcelona, 1953), del municipi de Montagut i Oix, enregistrada per ell mateix al 2024; la tercera (núm.119), cantada per en Narcís Matas i Sabater, Ciset Barraquer, de Les Planes d’Hostoles, en un enregistrament del 2005 de Joan Arnau (1941-2016) i Jaume Arnella (n.1943), i que Arnau també ens va cedir a Cançons i tonades de la Garrotxa (CTG) al 2007 -CTG.0885.(30.08.2007)-. Finalment, destaquem la gravació de la filòloga romanista austríaca Kristin Müller (n.1942), a la cantadora Núria Carrera i Molas (1899-1967) de Beget; una vuitantena de cançons recollides a l’apèndix del seu treball universitari -Lieder-sammlung - Beget (1965-1966)-, i publicat posteriorment (2021) en un àlbum de la Fonoteca de Música Tradicional Catalana, en una selecció i edició d’Albert Massip i Josep Garcia, amb la pròpia autora del recull.
Cal dir que aquesta balada l’hem trobat amb una gran diversitat de títols: Les joies de boda, La cinta daurada, Les tres ninetes, Les tres ninetes de la Vall de Corbera, Present de boda, Cançó de les margaridetes, Totes les Caterinetes, La punta de la reina mora, Sota de l’olivera... Les nostres cantadores de Riudaura la titulaven: Les margaridetes. Nosaltres hem optat pel títol genèric d’El present de noces. En algunes variants apareixen uns versos a la manera de refrany o tornada:
I
Sota de la olivera, oliva, sota de la olivera un ram;
un ram de flors i violes violetes de tot l'any.
II
Sota de l'aulivera, aulives, sota de l'aulivera, un ram.
Pel que fa a la música, l’hem transcrit en ritme binari simple, amb inici amb anacrusi i final masculí. La melodia, en tonalitat major, es mou en un àmbit de 9ª.
Aquesta variant -CTG. 0496.(20.04.1995)- cantada a duet per la Maria Julià i Solà (1930-2012) i la Maria Galobardes (n. 1937) està publicada a D’aquí estant veig una estrella: cançons i tonades tradicionals a Riudaura, de Josep Garcia (Curbet Edicions, 2006, pàg. 165).
