Allà baix a l’Esquirol si n’hi havia una viudeta
que en festejava un barber i ara estima el senyor mestre.
Anem-hi tots dos
i no massa de pressa:
olailà, cap a ballar.
Senyor mestre s’anirà cap allà a les seves terres
i diu que ja tornarà per Sant Miquel de setembre.
Sant Miquel ja n’és passat, no ha tornat el senyor mestre.
La viudeta està al balcó i sa mare a la finestra.
La viudeta està al balcó i sa mare a la finestra.
La viudeta en fa un gran crit: —Mare, he vist el senyor mestre!
Mare, aneu al galliner, mateu la gallina negra1.
El caldo serà per mi; les plumes2 pel senyor mestre.
1 Com ens fa donar Pep Vila, a l’Alguer es diu «Gallina negra fa bon brou» (DCVB). Un altre refrany català afirma: «La gallina blanca, tot ho escampa; la gallina negra, tot ho arreplega». En el text, la vídua podria esdevenir la representació de la gallina negra ja que fa córrer a un barber i un senyor mestre.
2 «Plumes». En el català oriental observem el tancament de la /o/ àtona en [u]. A nivell del contingut, si el mestre es queda amb les excrescències de l’au i la vídua es beu el caldo, el text dona a entendre que la dona ja no l’estima.
La cançó explica els amors d’una vídua repartits entre un barber i un mestre. La nostra variant està formada per deu versos de dos hemistiquis heptasíl·labs, assonants, a més del refrany o tornada que es repeteix després del versos parells.
Pel que fa a la música, en l’aspecte melòdic ens trobem amb una melodia organitzada en tonalitat Major que evoluciona en un àmbit d’octava. Pel que fa a l’organització rítmica, presenta un clar predomini del ritme binari compost, amb patrons que ens recorden alguns dels antics modes rítmics d’origen medieval: Mode I (Troqueu), Mode II (Làmbic) i Mode VI (Tríbac).
Les variants més antigues localitzades són les de Briz (IV, pàg. 211) i Milà i Fontanals (Romancerillo, núm. 367, pàg. 343). A Materials VII (1997) de l’OCPC, publicats per Josep Massot, localitzem una altra variant a la Missió de recerca de cançons i músiques populars a Sant Feliu de Guíxols (1927), realitzada per Palmira Jaquetti i Maria Carbó.
El mestre Joaquim Pecanins (Prats de Lluçanès, 1883 - Banyoles, 1948) en va realitzar una harmonització a quatre veus mixtes (Ed. Boileau, núm. 196) que, com apunta Albert Massip (cantut.cat) va contribuir a la seva popularització i difusió al llarg del segle XX.
Cal dir que l’àvia paterna de les germanes Rovira i Casademont, la Carme Bosch i Mir (1847-1926), precisament era filla de l’Esquirol. No sabem si va ser per aquesta banda que la cançó va arribar a Sant Feliu de Pallerols.
Aquesta variant de les germanes Rovira i Casademont està publicada a El Cançoner de Can Ventura: cançons de tradició oral a Sant Feliu de Pallerols, de Josep Garcia i Pep Vila (Curbet Edicions, 2019 - núm. 16, pàg. 140.
