La desgràcia d'un pobre home
té una filla per casar,
‘namorada d'un gitano
no la pot desolbidar.
-Tu que estàs tan ben ‘vesada1
a la plaça anar a comprar,
casadeta amb un gitano
hauràs d’anar a robar.
-Tu que estàs tan ben ‘vesada
a dormir amb bon matalàs,
casadeta amb un gitano
a la palla dormiràs.
-I a ne mi què se m’importa,
que se m’importa a ne mi
si el meu cor sempre desitja
un gitano per marit.
-Tu que estàs tan ben ‘vesada
a portar un bonic vestit,
casadeta amb un gitano
portaràs un cobrellit.
-I a ne mi què se m’importa,
que se m’importa a ne mi
si el meu cor sempre desitja
un gitano per marit.
-Tu que estàs tan ben ‘vesada
bona taula i bon menjar,
casadeta amb un gitano
que ròssa1 hauràs de menjar.
-I a ne mi què se m’importa,
que se m’importa a ne mi
si el meu cor sempre desitja
un gitano per marit.
1‘vesada: De avesada, acostumada, habituada.
2ròssa: Esquelet o cadàver corrupte d'una bèstia grossa (Garrotxa, Empordà); cast. carroña, buitrera. [DCVB]
Cançó estròfica narrativa que parla d’un home que viu com una autèntica desgràcia el fet que la seva filla s’hagi enamorat d’un fadrí d’ètnia gitana. En aquest context, s’estableix un diàleg on el pare, sense èxit, intenta fer desistir la filla del seu casament.
La cançó El gitano va ser recollida, l’any 1976 a Beget, per Jaume Arnella i Amadeu Rosell, del col·lectiu El Sac de Cançons; i publicada per Arnella a Les cançons de Beget (2001) i, posteriorment, per Rosell a Pere Sala, en Peret Blanc de Beget - Tonades de violí i cançons (2012).
Al llarg dels anys vuitanta del segle passat, Artur Blasco també en va recollir nombroses variants per les comarques pirinenques, de les quals disset estan publicades als diversos volums de la seva col·lecció, A peu pels camins del cançoner, amb el títol de l’íncipit: La desgracia d’un pobre home.
Precisament dels reculls d’Arnella i Blasco en sorgeixen les primeres propostes discogràfiques de la cançó: Orquestrina Galana (Ball amable, 1983) i El pont d’Arcalís (Balls i cançons del Pirineu, 1997). Posteriorment, destaquem també versió de Carles Belda i Carles Sanjosé de l’àlbum musical (CD): Càntut - Belda & Sanjosex (Bankrobber, 2016), procedent de materials de l’arxiu audiovisual del Càntut.
Per la nostra part, des del Grup de Recerca Folklòrica de la Garrotxa, al nostre treball de recerca, Cançons i tonades de la Garrotxa (CTG) podem trobar una dotzena de variants d’El gitano, enregistrades entre els anys 1992 i 2024:
A Beget cinc variants, si bé totes elles amb un text molt similar i pràcticament amb el mateix patró musical. De la Teresa Vila i Puigmal, Teresa de Can Jeroni (1920-1997): CTG. 0151 (06.10.1992); la Francisca Vila i Puigmal, Cisca de Can Batlle (1908-1998): CTG. 0376 (02.03.1995); la Margarida Darré i Alabau (1928-2012), Margarida de Can Batlle, quan ja vivia al Mas Guinell de Vallfogona de Ripollès: CTG. 0126 (27.09.1992); i d’en Pere Vila i Pujol, Peret de Can França, en un enregistrament de l’any 1975 de la seva neta, Rosa Carrera i Vila, que ens va cedir ella mateixa al 1995: CTG. 0438 (01.09.1995). Finalment, una versió instrumental del violinista Pere Sala i Soler, Peret Blanc de Beget (1917-1993) que acostumava a interpretar-la també com a ballable a ritme de vals: CTG. 0098 (04.08.1992).
També tenim altres variants procedents de Cançons i tonades de la Garrotxa: a Les Planes d’Hostoles, cantada per l’Antoni Pagès i Suriol, en Ton de Pla Boscàs (1918-20XX): CTG. 0291 (23.12.1993); a Olot, al Centre geriàtric de l’Hospital Sant Jaume, la Germana Pepa Arbat i Colomer (1910-XXX): CTG. 0249 (12.09.1993); a Joanetes, cantada per Peret Cabanyes i Sala (1917-2010): CTG. 0524 (16.10.1996); als Els Hostalets d’en Bas, pel matrimoni format per Miquel Costa i Casas (n.1936) i Pilar Ferrés i Font (n.1942): CTG. 0943 (10.08.2009) de La Clapera Vella; a Les Preses, amb la Dolors Reixach i Serrat (Olot, 1940): CTG. 1099 (03.02.2023) i, finalment, a Sant Esteve d’en Bas, cantada per l’Anna Miràngels i Rubió (n.1942): CTG. 1152 (05.09.2024).
Pel que fa a l’arxiu audiovisual Càntut, trobem una desena de variants de la cançó, tres de les quals de la Garrotxa: la primera (núm.117), cantada per en Peret Parra i Cordomí, de Riudaura, en una gravació d’Anton Prat i Daranas (1920-1995) de l’any 1970, a l’antic Hostal de Ca l’Enrica o Ca al Miquela. La segona (núm.108), un enregistrament del 1993 a l’Antoni Pagès de Les Planes d’Hostoles, procedent del nostre treball de recerca Cançons i Tonades de la Garrotxa, que vam cedir a en Joan Arnau i Serra i aquest, a la vegada, havia cedit l’any 2002 a Càntut. I la tercera (núm. 2329) és la mateixa gravació de la nostra variant procedent de Les Preses, en un enregistrament que vam realitzar conjuntament Càntut i Cançons i tonades de la Garrotxa.
Segurament es tracta -amb les balades El bon caçador i La noia es fa soldat- de la cançó narrativa més difosa i cantada a la comarca de la Garrotxa en el darrer segle.
Aquesta variant de Riudaura, cantada per en Josep Estartús i la Lurdes Rodeja, està publicada a D’aquí estant veig una estrella. Cançons i tonades tradicionals a Riudaura, de Josep Garcia (Curbet Edicions, 2006, pàg. 185 i 186).
