La desgràcia d'un pobre home
té una filla per casar,
‘namorada d'un gitano
no la’n pot desolbidar:
-Tu n’estàs tan ben ‘vesadeta 1
a portar-ne uns rics vestits;
casadeta amb el gitano
portaràs, sinó descosits.
-Si jo en tinc de portar descosits,
ves que se m’i(a)mporta a mi;
el meu cor sempre desitja
el gitano per marit.
-Tu n’estàs ben ‘vesadeta
a dormir-ne amb un matalàs;
casadeta amb el gitano
a la palla dormiràs.
-Si jo en tinc de dormir a la palla,
ves que se m’i(a)mporta a mi;
el meu cor sempre desitja
el gitano per marit.
-Tu n’estàs ben ‘vesadeta
a cuinar-ne amb uns fogons;
casadeta amb el gitano
cuinaràs ( i ) pels cantons.
-Si jo en tinc de cuinar pels cantons,
ves que se m’i(a)mporta a mi;
el meu cor sempre desitja
el gitano per marit.
-Quan vindran mercats i fires,
tu també hi hauràs d'anar;
descalçadeta i tota plena,
tota plena d’esbornacs.
-Si jo en tinc d’anar descalçadeta,
ves que se m’i(a)mporta a mi;
el meu cor sempre desitja
el gitano per marit.
-Voltaràs mercats i places,
amb l’eina sota el braç
i el gitano, estant-se a l’ombra,
veurà si la l’ompliràs.
-Tot això a mi res m’importa,
això res em fa a mi;
i el meu cor sempre delera
el gitano per marit.
Cançó estròfica narrativa que parla d’un home que viu com una autèntica desgràcia el fet que la seva filla s’hagi enamorat d’un fadrí d’ètnia gitana. En aquest context, s’estableix un diàleg on el pare, sense èxit, intenta fer desistir la filla del seu casament.
El text està estructurat en quartetes heptàsil·làbiques amb rima als versos parells. Pel que fa a la música, la melodia presenta àmbit de novena i està en tonalitat major. Rítmicament es tracta d’un ternari que hem transcrit a 3/8. L’inici és amb anacrusi i el final masculí. Els dos darrers versos de la resposta de la noia es repeteixen a la manera de tornada: El meu cor sempre desitja // el gitano per marit.
La cançó El gitano va ser recollida, l’any 1976 a Beget, per Jaume Arnella i Amadeu Rosell, del col·lectiu El Sac de Cançons; i publicada per Arnella a Les cançons de Beget (2001) i, posteriorment, per Rosell a Pere Sala, en Peret Blanc de Beget - Tonades de violí i cançons (2012).
Al llarg dels anys vuitanta i noranta del segle passat, Artur Blasco també en va recollir nombroses variants per les comarques pirinenques, de les quals -fins avui- disset estan publicades als diversos volums de la seva col·lecció, A peu pels camins del cançoner, amb el títol de l’íncipit: La desgracia d’un pobre home.
Precisament dels reculls d’Arnella i Blasco en sorgeixen les propostes discogràfiques més conegudes de la cançó: Orquestrina Galana (Ball amable, 1983) i El pont d’Arcalís (Balls i cançons del Pirineu, 1997). Posteriorment, destaquem també versió de Carles Belda i Carles Sanjosé de l’àlbum musical (CD): Càntut - Belda & Sanjosex (Bankrobber, 2016), procedent de materials de l’arxiu audiovisual del Càntut.
Per la nostra part, des del Grup de Recerca Folklòrica de la Garrotxa, al nostre treball de recerca, Cançons i tonades de la Garrotxa (CTG) podem trobar una dotzena de variants d’El gitano, enregistrades entre els anys 1992 i 2024:
A Beget, altres quatre variants amb text similar i pràcticament amb el mateix patró musical: la primera, cantada per la Francisca Vila i Puigmal, Cisca de Can Batlle (1908-1998): CTG. 0376 (02.03.1995); la Margarida Darré i Alabau (1928-2012), Margarida de Can Batlle, quan ja vivia al Mas Guinell de Vallfogona de Ripollès: CTG. 0126 (27.09.1992); i la cantada per en Pere Vila i Pujol, Peret de Can França, en un enregistrament del 1975 de la seva neta, Rosa Carrera i Vila, que ens va cedir ella mateixa al 1995: CTG. 0438 (01.09.1995). Finalment, una versió instrumental del violinista Pere Sala i Soler, Peret Blanc de Beget (1917-1993) que acostumava a interpretar-la també com a ballable a ritme de vals: CTG. 0098 (04.08.1992).
També tenim altres variants procedents de Cançons i tonades de la Garrotxa: a Olot, al Geriàtric de l’Hospital Sant Jaume, cantada per la Germana Pepa Arbat i Colomer (1910-XXX): CTG. 0249 (12.09.1993); a Joanetes, cantada per Peret Cabanyes i Sala (1917-2010): CTG. 0524 (16.10.1996); a Riudaura, per Josep Estartús (n.1945) i Lurdes Rodeja (n.1944): CTG. 0749 (19.02.2005); a Els Hostalets d’en Bas, pel matrimoni format per en Miquel Costa i Casas (n.1936) i la Pilar Ferrés i Font (n.1942): CTG. 0943 (10.08.2009) a La Clapera Vella; a Les Preses, amb la Dolors Reixach i Serrat (Olot,1940): CTG. 1099 (03.02.2023) i, finalment, a Sant Esteve d’en Bas, cantada per l'Anna Miràngels i Rubió (n.1942): CTG. 1152 (05.09.2024).
Pel que fa a l’arxiu audiovisual Càntut, trobem una desena de variants de la cançó, tres de les quals de la Garrotxa: la primera (núm.117), cantada per en Peret Parra i Cordomí, de Riudaura, en una gravació d’Anton Prat i Daranas (1920-1995) de l’any 1970, a l’antic Hostal de Ca l’Enrica o Ca al Miquela. La segona és la mateixa gravació de la nostra variant procedent de Les Preses, en un enregistrament que vam realitzar conjuntament Càntut (núm.2399) i Cançons i tonades de la Garrotxa l’any 2023.
Aquesta variant de Beget, cantada De la Teresa Vila i Puigmal, Teresa de Can Jeroni (1920-1997): CTG. 0151 (06.10.1992) va ser enregistrada, a l’octubre de l’any 1992, vora la llar de foc de l’Hostal de Can Jeroni. Ens va acompanyar el pintor garrotxí Joan Granados Llimona (1931-2005), que llavors tenia el seu estudi de treball a Beget.
Segurament es tracta -amb les balades El bon caçador i La noia es fa soldat- de la cançó narrativa més difosa i cantada a la comarca de la Garrotxa en el darrer segle.
