La desgràcia d'un pobre home
té una filla per casar,
‘namorada d'un gitano
no la’n en pot desolvidar:
-Tu que estàs tan ben ‘vesada1
a cuinar amb bonics fogons,
casadeta amb un gitano
cuinaràs per sota els ponts.
-A ne mi què se me'n dona,
què se me dona a ne mi,
el meu cor sempre desitja
un gitano per marit.
-Anirem mercats i fires,
tu també hi tindràs d'anar;
mal calçada, mal forjada
i amb un cistell cada braç.
-A ne mi què se me'n dona,
què se me'n dona a ne mi,
el meu cor sempre desitja
un gitano per marit.
-Tu que estàs tan ben ‘vesada
a matar un bonic porquet,
casadeta amb un gitano
mataràs un burro sec.
-(I) a ne mi què se me'n dona,
què se me'n dona a ne mi,
el meu cor sempre desitja
un gitano per marit.
Tu que estàs tan ben ‘vesada
a lluir un bonics vestits,
casadeta amb un gitano
es moriràs d'un (p)cobrellit.
-A ne mi què se me'n dona,
què se me'n dona a ne mi,
el meu cor sempre desitja
un gitano per marit.
-Tu que estàs tan ben ‘vesada
a l'istiu ‘nar a vernejar,2
casadeta amb un gitano
me'n tindràs que anar a robar.
-(I) a ne mi què se me'n dona,
què se me'n dona a ne mi,
si el meu cor sempre desitja
un gitano per marit.
1‘vesada: De avesada, acostumada, habituada.
2vernejar o vrenejar: Estiuejar. Catalanització del castellà veranear.
Cançó estròfica narrativa que parla d’un home que viu com una autèntica desgràcia el fet que la seva filla s’hagi enamorat d’un fadrí d’ètnia gitana. En aquest context, s’estableix un diàleg on el pare, sense èxit, intenta fer desistir la filla del seu casament.
El text està estructurat en quartetes heptàsil·làbiques amb rima als versos parells. Pel que fa a la música, la melodia presenta àmbit de novena i està en tonalitat major. Rítmicament es tracta d’un ternari que hem transcrit a 3/8. L’inici és amb anacrusi i el final masculí. La tornada repeteix amb el mateix text i amb la mateixa melodia que l’estrofa.
La cançó El gitano va ser recollida, l’any 1976 a Beget, per Jaume Arnella i Amadeu Rosell, del col·lectiu El Sac de Cançons; i publicada per Arnella a Les cançons de Beget (2001) i, posteriorment, per Rosell a Pere Sala, en Peret Blanc de Beget - Tonades de violí i cançons (2012).
Al llarg dels anys vuitanta del segle passat, Artur Blasco també en va recollir nombroses variants per les comarques pirinenques, de les quals disset estan publicades als diversos volums de la seva col·lecció, A peu pels camins del cançoner, amb el títol de l’íncipit: La desgracia d’un pobre home.
Precisament dels reculls d’Arnella i Blasco en sorgeixen les primeres propostes discogràfiques de la cançó: Orquestrina Galana (Ball amable, 1983) i El pont d’Arcalís (Balls i cançons del Pirineu, 1997). Posteriorment, destaquem també versió de Carles Belda i Carles Sanjosé de l’àlbum musical (CD): Càntut - Belda & Sanjosex (Bankrobber, 2016), procedent de materials de l’arxiu audiovisual del Càntut.
Per la nostra part, des del Grup de Recerca Folklòrica de la Garrotxa, al nostre treball de recerca, Cançons i tonades de la Garrotxa (CTG) podem trobar una dotzena de variants d’El gitano, enregistrades entre els anys 1992 i 2024:
A Beget cinc variants, si bé totes elles amb un text molt similar i pràcticament amb el mateix patró musical. De la Teresa Vila i Puigmal, Teresa de Can Jeroni (1920-1997): CTG. 0151 (06.10.1992); la Francisca Vila i Puigmal, Cisca de Can Batlle (1908-1998): CTG. 0376 (02.03.1995); la Margarida Darré i Alabau (1928-2012), Margarida de Can Batlle, quan ja vivia al Mas Guinell de Vallfogona de Ripollès: CTG. 0126 (27.09.1992); i d’en Pere Vila i Pujol, Peret de Can França, en un enregistrament de l’any 1975 de la seva neta, Rosa Carrera i Vila, que ens va cedir ella mateixa al 1995: CTG. 0438 (01.09.1995). Finalment, una versió instrumental del violinista Pere Sala i Soler, Peret Blanc de Beget (1917-1993) que acostumava a interpretar-la també com a ballable a ritme de vals: CTG. 0098 (04.08.1992).
També tenim altres variants procedents de Cançons i tonades de la Garrotxa: a Olot, al Geriàtric de l’Hospital Sant Jaume, cantada per la Germana Pepa Arbat i Colomer (1910-XXX): CTG. 0249 (12.09.1993); a Joanetes, cantada per Peret Cabanyes i Sala (1917-2010): CTG. 0524 (16.10.1996); a Riudaura, per Josep Estartús (n.1945) i Lurdes Rodeja (n.1944): CTG. 0749 (19.02.2005); a Els Hostalets d’en Bas, pel matrimoni format per en Miquel Costa i Casas (n.1936) i la Pilar Ferrés i Font (n.1942): CTG. 0943 (10.08.2009) a La Clapera Vella; a Les Preses, amb la Dolors Reixach i Serrat (Olot,1940): CTG. 1099 (03.02.2023) i, finalment, a Sant Esteve d’en Bas, cantada per l'Anna Miràngels i Rubió (n.1942): CTG. 1152 (05.09.2024).
Pel que fa a l’arxiu audiovisual Càntut, trobem una desena de variants de la cançó, tres de les quals de la Garrotxa: la primera (núm.117), cantada per en Peret Parra i Cordomí, de Riudaura, en una gravació d’Anton Prat i Daranas (1920-1995) de l’any 1970, a l’antic Hostal de Ca l’Enrica o Ca al Miquela. La segona és la mateixa gravació de la nostra variant procedent de Les Preses, en un enregistrament que vam realitzar conjuntament Càntut (núm.2399) i Cançons i tonades de la Garrotxa l’any 2023.
Aquesta variant de Les Planes d’Hostoles, cantada per l’Antoni Pagès i Suriol (1918-2017), Ton de Pla Boscàs, la vam enregistrar l’any 1993. Pocs mesos després la vam cedir a en Joan Arnau i Serra i aquest, a la vegada, la va cedir l’any 2002 a Càntut (núm. 108).
Segurament es tracta -amb les balades El bon caçador i La noia es fa soldat- de la cançó narrativa més difosa i cantada a la comarca de la Garrotxa en el darrer segle.
