Ara s’ha dictat
una cançoneta
de un fadrinet
i una minyoneta,
deu anys es tractaren
i es varen casar;
les seves passades
jo us vull1 explicar.
Ell es diu Josep
i ella es diu Maria,
són de Sant Martí,
terra divertida.
Ell és fill d’un sastre
i en fa de sabater,
la minyona és filla
d’un mestre barber.
Jo m’hi vaig casar
i amb molta alegria;
i ara, si pogués,
me’n descasaria.
Tres-centes lliures
ni’n daren de dot
i als cap dels sis mesos
s’ho ’gué gastat tot.
………………………..
………………………..;2
un dia va fer
caragols amb ceba,
també cols i bledes
(a) hi va barrejar
perquè vaig renyar-la
me va taconar.
Caseu-se fadrins
amb una pagesa,
no us enganyi el do(t)
ni la boniquesa;
feu que sigui bona
per a treballar
que la boniquesa
no us donarà pa.
1 Vull. El cantador pronuncia vui. El ieisme, si bé avui en certa regressió, és encara present a la parla garrotxina i altres zones del català oriental: Balears i Pitiüses i també les comarques nord-orientals i centrals de Catalunya, fins al nord de Barcelona.
2 Durant aquest enregistrament, el cantador oblida els dos primers versos de l’estrofa:
No sap de cuinar
ni de fer escudella.
Cançó estròfica estructurada en cobles de vuit versos heptasil·làbics, probablement originària del segle XIX. La localitzem amb diversitat de títols: Consell, La del pagès, Caseu-s’hi minyons, Caseu-s’hi fadrins, No us enganyi la boniquesa, Jóvens si us caseu, Un fadrinet i una minyoneta.... Nosaltres hem optat pel títol genèric proposat per Salvador Rebés: Casat pel dot i la boniquesa.
La variant més antiga que coneixem és la que va publicar Aureli Capmany (1868-1954) a Cançoner Popular (1901) amb el títol de Consell. Capmany la situa en el context de la literatura de canya i cordill, aquella literatura popular impresa que va perviure a més o menys intensitat fins a la primera meitat de segle passat. Sovint aquests romanços de cec o romanços de canya i cordill eren cantats o recitats per cecs, rodamons o, fins i tot, pels propis autors. A criteri de l’antropòleg, historiador i lingüista Julio Caro Baroja (1914-1995), possiblement l’origen seria primer oral i després escrit.
Referint-se a aquesta cançó concreta, Capmany explica haver-ne localitzat dues estampes: “una feta a Manresa i una altra a Lleida un xic més moderna, amb la data de l’any 1867, en forma de goigs; és a dir, imprès sols d’una cara”. En totes dues hi figura el mateix encapçalament: “Cançó nova: d’un home que s’ha casat pel dot i la boniquesa, i ara la dona li fa passar grossos treballs; i així preneu exemple fadrins, no us enganyi dot ni boniquesa”.
L’any 1909 la van incloure a la Segona serie de Cançons Populars Catalanes (L'Avenç): La del pagès. Com també tenim dues variants ripolleses publicades en el Cançoner del Ripollès (1998), recollides a Ripoll (1918) i Les Llosses (1920), amb els respectius títols de Caseu-s’hi minyons i Caseu-s’hi fadrins.
Joan Amades la va publicar en el Cançoner de Folklore de Catalunya (1951). Curiosament el text és exactament igual -paraula per paraula- de la publicada per Aureli Capmany al 1901, si bé no conté la transcripció musical. Apareix com a recollida l’any 1918 a Maria Alsina, de Gelida (Alt Penedès). Volem pensar que tant la publicada per Capmany, com la variant de la cantadora d’Amades provindrien de la mateixa font escrita.
Al Cançoner de Pineda (1931) de Sara Llorens i Carreres (1881-1954) hi apareix amb el títol: No us enganyi la boniquesa.
En el mateix poble de Riudaura, a inicis de la dècada dels cinquanta del segle passat, en destaquem la gravació del folklorista extremeny Gabriel García Matos (1912-1974) a un grup de cantadors del poble, per encàrrec del segell discogràfic HISPAVOX, i la seva publicació al cinquè volum de la col·lecció: Magna Antología del Folkore musical de España. Posteriorment (2011) se’n va publicar la transcripció a Estudio de la Magna Antología del Folkore musical de España de Gabriel García Matos, amb títol bilingüe: Romance d’un fadrinet i una minyoneta.
A l’arxiu audiovisual Càntut trobem altres tres variants riudaurenques: Un fadrinet i una minyoneta. La primera, cantada per Josep Parra i Teixidor, en Pepet Parra (núm.265), enregistrada per ell mateix als anys vuitanta i procedent de l’arxiu de Lluís Batlle i Rossell; la segona, de la Joana Espunya i Masdéu, la Juanita de Creu de Pedra (núm.493), enregistrada per Francesc Tomàs Panxito i Montserrat Massana, al 2013; i la tercera, la cantada per la Dolors Planella i Berga, la Lola del Molí nou (núm.1291), en un enregistrament del 1983 fet per les seves netes, Alícia i Dolors Mercader i Trias.
Més darrerament, en l’edició de Marta Amigó i Vilalta, La Conca de Barberà dins l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (2014), hi figura la variant titulada Jóvens si us caseu. La van recollir els germans Gols i Soler: el compositor i director, Xavier Gols (1902-1938) i el músic, dibuixant i pedagog, Joan Gols (1894-1947), a Vilanova de Prades, l’any 1933, a una jove cantadora de 23 anys: Elvira Roselló i Llurba.
Aquesta variant està interpretada per en Josep Estartús (Riudaura, 1945) i ja la vam publicar a D’aquí estant veig una estrella: cançons tradicionals a Riudaura (Curbet Edicions, 2006, pàg. 82 i 83).
Pel que fa a la música, es tracta d’una melodia d’àmbit de quinta i en tonalitat major. En l’aspecte rítmic, es tracta d’un ritme binari simple. L’inici és tètic i el final masculí. Destaquem la similitud entre les diverses variants en l’aspecte musical.
