-Ai, tia senyora tia, dieu-me la mare què fa.
-Don Lluís, la teva mare si n’és morta fa temps ha.
-Ai, tia senyora tia, dieu-me el pare què fa.
-Don Lluís, el teu pare si n’és tornat a casar.
-Ai, tia senyora tia, dieu-me l’esposa què fa.
-Don Lluís, la teva esposa si n’és tornada a casar.
-Ai, tia senyora tia, dieu-me on s’està.
-I al carrer Santa Maria, i a la voreta del mar.
-Tireu-me la vihuela, ‘quella que solia tocar.
I al primer cop de vihuela seu marit se’n despertà:
-Desperta’t, Marieta, que bé en tens que despertar;
sentiràs la sireneta i a la voreta del mar.
Cançó narrativa en forma de balada molt estesa arreu dels Països Catalans i per la Península Ibèrica: a Galícia, Castella, Portugal... També a Canàries i, fins i tot, l’argument arriba fins a Sarajevo (Bòsnia). La podem localitzar amb títols diversos com: Don Lluís, Don Lluïso, Don Lluís de Montalbà, La vida de les galeres, Vuelta del navegante...
El protagonista -Lluís de Montalbà- porta anys navegant i després de moltes dificultats aconsegueix permís per anar a visitar la seva família. Es dirigeix a casa la seva tia. I un cop allà, pregunta pels seus pares i la seva esposa. La tia li diu que la seva mare és morta i que el seu pare ha estat pres pels moros; tot i que en aquesta variant el pare s’ha tornat a casar. Pel que fa a la seva esposa, la tia explica que s’ha casat de nou i li dona indicacions d’on viu. Don Lluís pren la seva viola de mà (vihuela) i es dirigeix a casa la seva esposa. Un cop allà, fa sonar l’instrument. L’esposa el reconeix i diu al seu marit que els primers amors mai s’obliden. Serà llavors que el marit, gelós i rabiós, els matarà a tots dos.
Als Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, destaquem quatre variants garrotxines d’aquesta balada: de la missió de recerca núm.6 de l’OCPC (1924), de Joan Tomàs i Bartomeu Llongueres, cantada per Joan Comaplà i Gelis, en Sabas, de Sant Esteve d’en Bas i publicada a Materials III. Així com la procedent de la missió de recerca núm.12 de l’OCPC (1925), de Joan Tomàs i Antoni Bonell, cantada per Àngela Cros, d’Olot i publicada a Materials VI. També altres dues variants procedents de la de la missió de recerca núm.16 de l’OCPC (1926), de Joan Tomàs i Antoni Bonell, cantades a Besalú per Rosa Cabratosa i Robert, i Maria March i Font.
També la trobem editada per la Fonoteca de Música Tradicional Catalana (FMTC): Beget: cançons de la tradició oral recollides per Kristin Müller (2021), en una edició de la pròpia autora, juntament amb Josep Garcia i Albert Massip, a partir dels enregistraments realitzats per la romanista austríaca als anys 1965 i 1966. La canta la Núria Carrera i Molas (1886-1966). Aquesta mateixa variant que ja havia estat publicada anteriorment per Jaume Arnella a Les cançons de Beget (2001), la podem trobar també a l’arxiu audiovisual Càntut (núm. 1752).
Finalment a l’arxiu Pan-Hispanic Ballad Project hem localitzat una variant de Sant Privat d’en Bas, recollida l’any 1982 per Salvador Rebés i Isabel Ruiz, i publicada a De Balada y Lírica, 2. 3er Coloquio internacional del romancero, nº 4. La va recitar l’Assumpció Casals, de 80 anys.
Pel que fa a aquesta variant incompleta de Riudaura cantada per la Maria Julià i Solà (1930-2012), cal assenyalar que només presenta el fragment central de la balada; és a dir, el diàleg de Don Lluís amb la seva tia. La trobem publicada a D’aquí estant veig una estrella. Cançons i tonades tradicionals a Riudaura, de Josep Garcia (Curbet Edicions, 2006, pàg. 163 i 164).
