I ara s’ha dictat
(i) una cançoneta
de un fadrinet
i una minyoneta,
tres anys se tractaren
i es varen casar;
les seves besades
jo us vull1 explicar.
(I) ell es diu Josep
i ella es diu Maria,
són de Sant Martí,
terra divertida.
Ell és fill d’un sastre
i en fa de sabater,
la minyona és filla
d’un mestre barber.
Jo m’hi vaig casar
(i) amb molta alegria;
(i) ara, si pogués,
ja em descasaria.
Tres-centes lliures
me’n donaren de dot
i als cap dels tres mesos
ja els hem gastat tots.
No sap de cuinar,
ni de fer escudella;
un dia va fer
caragols amb ceba,
també cols i bledes
(a) hi va barrejar
perquè vaig renyar-la
me’n va taconar.
Caseu-se fadrins
(i) amb una pagesa,
no us enganyi el dot
ni la boniquesa;
feu que en siguin bones
per a treballar
que la boniquesa
no us donarà pa.
Feu que en siguin bones
per a treballar
que la boniquesa
no us donarà pa.
1 La cantadora pronuncia vui. El ieisme, si bé avui en certa regressió, és encara present a la parla garrotxina i altres zones del català oriental: Balears i Pitiüses i també les comarques nord-orientals i centrals de Catalunya, fins al nord de Barcelona.
Cançó estròfica estructurada en estrofes de vuit versos pentasil·làbics, probablement originària del segle XIX. La localitzem amb diversitat de títols: Consell, La del pagès, Caseu-s’hi minyons, Caseu-s’hi fadrins, No us enganyi la boniquesa, Jóvens si us caseu, Un fadrinet i una minyoneta.... Nosaltres hem optat pel títol genèric proposat per Salvador Rebés: Casat pel dot i la boniquesa.
La variant més antiga que coneixem és la que va publicar Aureli Capmany (1868-1954) a Cançoner Popular (1901) amb el títol de Consell. Capmany la situa en el context de la literatura de canya i cordill, aquella literatura popular impresa que va perviure a més o menys intensitat fins a la primera meitat de segle passat. Sovint aquests romanços de cec o romanços de canya i cordill eren cantats o recitats per cecs, rodamons o, fins i tot, pels propis autors. A criteri de l’antropòleg, historiador i lingüista Julio Caro Baroja (1914-1995), possiblement l’origen seria primer oral i després escrit.
Referint-se a aquesta cançó concreta, Capmany explica haver-ne localitzat dues estampes: “una feta a Manresa i una altra a Lleida un xic més moderna, amb la data de l’any 1867, en forma de goigs; és a dir, imprès sols d’una cara”. En totes dues hi figura el mateix encapçalament: “Cançó nova: d’un home que s’ha casat pel dot i la boniquesa, i ara la dona li fa passar grossos treballs; i així preneu exemple fadrins, no us enganyi dot ni boniquesa”.
L’any 1909 la van incloure a la Segona serie de Cançons Populars Catalanes (L'Avenç): La del pagès. Com també tenim dues variants ripolleses publicades en el Cançoner del Ripollès (1998), recollides a Ripoll (1918) i Les Llosses (1920), amb els respectius títols de Caseu-s’hi minyons i Caseu-s’hi fadrins.
Joan Amades la va publicar en el Cançoner de Folklore de Catalunya (1951). Curiosament el text és exactament igual -paraula per paraula- de la publicada per Aureli Capmany al 1901, si bé no conté la transcripció musical. Apareix com a recollida l’any 1918 a Maria Alsina, de Gelida (Alt Penedès). Volem pensar que tant la publicada per Capmany, com la variant de la cantadora d’Amades provindrien de la mateixa font escrita.
Al Cançoner de Pineda (1931) de Sara Llorens i Carreres (1881-1954) hi apareix amb el títol: No us enganyi la boniquesa.
En el mateix poble de Riudaura, a inicis de la dècada dels cinquanta de segle passat, en destaquem la gravació del folklorista extremeny Gabriel García Matos (1912-1974) a un grup de cantadors del poble, per encàrrec del segell discogràfic HISPAVOX, i la seva publicació al cinquè volum de la col·lecció: Magna Antología del Folkore musical de España (Hispavox, 1978). Posteriorment (2011) se’n va publicar la transcripció a Estudio de la Magna Antología del Folkore musical de España de Gabriel García Matos, amb títol bilingüe: Romance d’un fadrinet i una minyoneta.
A l’arxiu audiovisual Càntut trobem altres dues variants riudaurenques, a més d’aquesta mateixa: L’una, cantada per Josep Parra i Teixidor, en Pepet Parra (núm.265), enregistrada per ell mateix als anys vuitanta i procedent de l’arxiu de Lluís Batlle i Rossell; l’altra, la Joana Espunya i Masdéu, la Juanita de Creu de Pedra (núm.493), enregistrada per Francesc Tomàs Panxito i Montserrat Massana, al 2013.
Més darrerament, en l’edició de Marta Amigó i Vilalta, La Conca de Barberà dins l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (2014), hi figura la variant titulada Jóvens si us caseu. La van recollir els germans Gols i Soler: el compositor i director, Xavier Gols (1902-1938) i el músic, dibuixant i pedagog, Joan Gols (1894-1947), a Vilanova de Prades, l’any 1933, a una jove cantadora de 23 anys: Elvira Roselló i Llurba.
En el cas de la variant riudaurenca que ara ens ocupa, està cantada per la Dolors Planella i Berga, la Lola del Molí nou (núm.1291). Es tracta d’un enregistrament de l’any 1983 fet per les seves netes, Alícia i Dolors Mercader i Trias. La mateixa família de la cantadora en va cedir els documents sonors l’any 2019, tal i com anteriorment ja havien fet a l’arxiu audiovisual Càntut.
Pel que fa a la música, en aquesta variant es tracta d’una melodia d’àmbit de setena i en tonalitat major. En l’aspecte rítmic, és un binari simple amb inici tètic i final masculí. Destaquem la similitud entre les diverses variants en l’aspecte musical.
Des del Grup de Recerca Folklòrica de la Garrotxa, l’any 2005, també vam enregistrar-ne una variant; cantada per en Josep Estartús, amb l’acompanyament de la Lurdes Rodeja i l’Anna Maria Danés (CTG.0716.(21.01.2005) / CTG.0717.(21.01.2005). Està publicada a D’aquí estant veig una estrella: cançons i tonades tradicionals a Riudaura, de Josep Garcia (Curbet Edicions, 2006, pàg. 193 i 194).
